El organillo y la revoluciónThe street organ and the revolutionL’orguenet i la revolució

Los recuerdos de Trotski. / Trotsky’s memories. / Els records de Trotski.

Max Beckmann, detail, The street (Hell)Max Beckmann, detalle, La calle (El infierno)Max Beckmann, detall, El carrer (L'infern) (1919): street organ or wheelchair?¿organillo o silla de ruedas?orguenet o cadira de rodes?

Max Beckmann, detail, The street (Hell)Max Beckmann, detalle, La calle (El infierno)Max Beckmann, detall, El carrer (L'infern) (1919): street organ or wheelchair?¿organillo o silla de ruedas?orguenet o cadira de rodes?

Para algunos suena demasiado suave, para otros demasiado fuerte, pero para la inmensa mayoría su volumen es perfecto para el propósito. Mi vida (1930):

Primera organización revolucionaria

[…]

Al día siguiente estábamos sentados en una taberna formando un grupo como de unas cinco a seis personas. A nuestro lado, la caja de música metía un ruido infernal y protegía nuestra conversación de oídos ajenos. Muchin, un hombre flaco, con perilla, guiñó astutamente su inteligente ojo izquierdo, se quedó mirando con gesto bonachón, aunque no sin sus dudas, para mi cara barbilampiña, y me dijo, en tono sobrio y acentuando las pausas:

-En estas cosas, el Evangelio es para mí una gran ayuda. De la religión paso luego a la vida. Estos días he ganado para la causa a un “horista” con ayuda de un puñado de habas blancas.

-¿Un puñado de habas blancas?…

-Sí, es muy sencillo. Mira, ésta que pongo encima de la mesa, es el Zar; ahora la rodeó de estas otras, que son los Ministros, los Obispos, los Generales; luego viene la aristocracia, el comercio, y este montón que ves aquí es el pueblo. Digo, veamos, ¿cuál es el Zar? Y va y apunta a la del medio. ¿Y los Ministros? Y apunta a las que le hacen corro. Os estoy explicando cómo le pregunté y me contestó. Pero ahora, aguarda… (Al llegar aquí, Iván Andreievich, guiña los ojos con cara todavía más astuta y hace una pausa.) Voy y mezclo las habas de un manotazo. Y ahora, vamos a ver, ¿a qué no aciertas cuál es el Zar y cuáles son los Ministros? “Es imposible”, me dice, “no hay manera.” ¡Pues claro que no, ahí está el quid! ¿Has visto? Pues eso es lo que hay que hacer, mezclar todas las habas de un manotazo.

Oyendo a Iván Andreievich, no podía contener mi entusiasmo. Al fin, después de tanto cavilar y vacilar, habíamos encontrado lo que buscábamos. El organillo seguía tocando; éramos unos verdaderos conspiradores, y aquel hombre, que echaba por tierra la mecánica de las clases con un puñado de habas, un propagandista revolucionario de primera fuerza.

-Sí, pero el caso está en saber cómo damos el manotazo-dijo ahora Muchin, ya en otro tono y mirándome de frente, con gesto severo-. Esto ya no son habas. ¿Eh, qué dices tú?

Y se puso a aguardar mi respuesta.

Desde aquel día, nos entregamos al trabajo en cuerpo y alma. No teníamos jefes experimentados que nos guiasen, y nuestra experiencia personal era muy escasa, perro con todo, apenas si encontrábamos dudas o dificultades. Las cosas iban Desarrollándose con la misma lógica que en la conversación de Muchin, junto a la mesa de la taberna.

Some find its sound too soft, others too loud, but for the immense majority it is exactly right for the purpose at hand. My life (1930):

My first revolutionary organization

[…]

Next day five or six of us were sitting in an inn. The deafening music of the automatic organ screened our conversation from the rest. Mukhin, a thin man with a pointed beard and a sort of shrewd, apprehensive look, watched me through a half-closed left eye, amiably scanning my still beardless face. In detail, with well-calculated pauses, he explained: “The Gospels for me, in this business, are just a peg. I begin with religion, and then switch off to life. The other day I explained the whole truth to the Stundists with navy-beans.”

“What do you mean, navy-beans?”

“It’s very simple. I put a bean on the table and say, ’This is the Czar.’ Around it, I place more beans. ’These are ministers, bishops, generals, and over there the gentry and merchants. And in this other heap, the plain people.’ Now, I ask, ’Where is the Czar?’ They point to the centre. ’Where are the ministers?’ They point to those around. Just as I have told them, they answer. Now, wait,” and at this point Mukhin completely closed his left eye and paused. “Then I scramble all the beans together,” he went on. “I say, ’Now tell me where is the Czar? the ministers?’ And they answer me, ‘Who can tell? You can’t spot them now.’ … ‘Just what I say. You can’t spot them now.’ And so I say, ‘All beans should be scrambled.’

I was so thrilled at this story that I was all in a sweat. This was the real thing, whereas we had only been guessing and waiting and subtilizing. The music of the automatic organ was the “conspiratia”; Mukhin’s navy-beans, destroying the mechanics of the class system, were the revolutionary propaganda.

“Only how to scramble them, damn them, that’s the problem,” Mukhin said, in a different tone, and looked sternly at me with both eyes. “That’s not navy-beans, is it?” And this time he waited for my answer.

From that day we plunged headlong into the work. We had no older men to direct us. Our own experience was inadequate. But not once did we run into difficulties or get confused. One thing evolved from another as inevitably as in our conversation with Mukhin at the inn.

Per a alguns sona massa suau, per a altres massa fort, però per a la immensa majoria el seu volum és perfecte per al propòsit. La meua vida (1930):

La meua primera organització revolucionària

[…]

L’endemà estàvem asseguts en una taverna formant un grup com d’unes cinc a sis persones. Al nostre costat, la caixa de música feia un soroll infernal i protegia la nostra conversa d’oïdes alienes. Mutxin, un home flac, amb pera, guinyà astutament el seu intel·ligent ull esquerre, es quedà mirant amb gest bonàs, encara que no sense els seus dubtes, la meua cara barbaclara, i em digué, en to sobri i accentuant les pauses:

-En aquestes coses, l’Evangeli és per a mi una gran ajuda. De la religió passe després a la vida. Aquests dies he guanyat per a la causa un estundista amb ajuda d’un grapat de faves blanques.

-Un grapat de faves blanques?…

-Sí, és força senzill. Mira, aquesta que pose damunt de la taula, és el tsar; ara la rodege d’aquestes altres, que són els ministres, els bisbes, els generals; després ve l’aristocràcia, el comerç, i aquest munt que veus ací és el poble. Dic, vegem, quin és el tsar? I va i apunta a la del mig. I els ministres? I apunta a les que li fan rogle. Vos estic explicant com li preguntí i em contestà. Però ara, espera… (En arribar ací, Ivan Andreievitx, fa l’ullet amb cara encara més astuta i fa una pausa.) Vaig i mescle les faves d’un manotada. I ara, vejam, a què no encertes quin és el tsar i quins són els ministres? “És impossible”, em diu, “no hi ha manera.” Doncs clar que no, ací està el quid! Has vist? Perquè això és el que cal fer, mesclar totes les faves d’un manotada.

Escoltant Ivan Andreievitx, no podia contenir el meu entusiasme. Al fi, després de tant de cavil·lar i vacil·lar, havíem trobat allò que cercàvem. L’orguenet continuava tocant; érem uns vertaders conspiradors, i aquell home, que tirava per terra la mecànica de les classes amb un grapat de faves, un propagandista revolucionari de primera força.

-Sí, però el cas està a saber com donem la manotada -digué ara Mutxin, ja en un altre to i mirant-me de front, amb gest sever-. Açò ja no són faves. Eh, què dius tu?

I es posà a esperar la meua resposta.

Des d’aquell dia, ens lliuràrem al treball en cos i ànima. No teníem caps experimentats que ens guiaren, i la nostra experiència personal era molt escassa, amb tot, a penes si trobàvem dubtes o dificultats. Les coses anaven desenrotllant-se amb la mateixa lògica que en la conversa de Mutxin, en la taula de la taverna.


Conversation

Your email address will not be published. Required fields are marked *