A market-oriented etymology of Catalonia

From Gothalania to Land of Alan the Goth.

Some other debauched lunatic tonight launched into an assault on those Guardianistas who, instead of the traditional “Catalonia”, use a phonetic approximation to the Spanish “Cataluña” and/or the Catalan “Catalunya”: “Catalunia”. A patronising pretence to care about the natives it may be, but still not on the scale of the evil and the weak in the West who appease the Burmese military junta by aping their Myanmar-isms. Thence to a brief and ignorant discussion of Catalonia < Catalogne, and how on earth the French came up with that. And then how the Iberians arrived at their version. Alcover-Moll was for me one of the great dictionaries of the print age. Its online incarnation is pretty crap, but from it we learn that the etymology of Catalonia is “incerta” (resist the temptation to skip to the last para):

Els noms per Catalunya i català, o les seves variants, no apareixen documentats abans del segle XII; els historiadors i geògrafs grecs i romans (Estrabó, Plini, Mela, etc.) quan parlen de la regió nord-oriental d’Espanya anomenen diferents tribus (Ilercaons, Ausetans, Lacetans, etc.), però no en duen cap que correspongui aproximadament a l’actual nom de Catalunya; en l’alta edat mitjana el territori català és conegut amb diferents noms, com Marca Hispànica, Gòtia. En el poema escrit en llatí per Laurentius Veronensis a principis del segle XII, titulat Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus i dedicat a cantar la conquista de Mallorca pels pisans i catalans sota la direcció del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, aquest és anomenat repetidament catalanicus heros, els seus vassalls s’anomenen catalanenses i la seva terra Catalania (cfr. els versos 249, 766 i molts d’altres, en l’edició del dit poema feta per Carlo Calisse, Roma, 1904). En els altres documents escrits en llatí durant la baixa edat mitjana, apareix el nom de Catalunya amb les formes Catalaunia, Cathalaunia, Catalonia. Els primers documents escrits en català on apareix aquest nom (segle XIII), presenten ja la forma actual: Catalu(n)ya, com es veu en els exemples que hem citats en el paràgraf anterior. La carència de documentació pròpiament llatina, anterior a l’infima llatinitat, ha donat lloc a una multitud de discussions sobre l’etimologia per Catalunya i català.

Una primera teoria considera Catalunya com a procedent de Gotholandia, és a dir, ‘terra dels Gots’. Realment el territori de Catalunya era anomenat Gotia en els temps carolingis; però la derivació Gotholandia > Catalunya presenta dificultats serioses, sobretot l’ensordiment de la g– en k– i la conservació de la –t– intervocàlica que normalment s’hauria d’haver sonoritzat en d. A més, seria anòmala una denominació dels habitants del país (catalans) que tingués com a element radical el –land indicador de ‘terra’, sense un sufix adequat (com l’apliquen totes les llengües al nom dels habitants d’Irlanda, per exemple: irlandès, fr. irlandais, etc.); únicament es podria explicar aquesta anomalia per una confusió estrangera de l’element –(l)andia amb el sufix –ania, en el qual cas s’hauria pogut produir per regressió un nom gotolani damunt Gotol-ania, segons aquesta proporció:Hisp-ania : hisp-ani : : Gotol-ania : gotol-ani.

Les mateixes dificultats fonètiques de la hipòtesi per Gotholandia (conservació de la –t– i ensordiment de la g-), es troben també en una altra teoria que fa venir Catalunya de Gothoalania, ‘terra de Gots i d’Alans’. El distingit etimòleg Joan Coromines, a qui hem consultat el cas, ens assenyala les dificultats que hi veu, i afegeix: «Cert que una i altra dificultat fonètica pot eliminar-se suposant que el mot sigui d’origen aràbic, però no sembla pas que en els escriptors aràbics surti mai aquesta denominació». A més, la teoria per Gothoalania topa amb la dificultat de no haver-hi notícia que a Catalunya hi hagi hagut mai alans.

Segons l’historiaire Pere Tomic (de la quinzena centúria), a la primeria del segle VIII hi hagué un príncep alemany, Otger Golant, que posseïa en la Guiena un castell que es deia Cathaló, per la qual cosa ell fou anomenat Otger Cathaló i les seves gents eren dites Catalons. Aquest príncep, acompanyat d’altres nou barons i comandant un exèrcit nombrós, tingué el propòsit de conquistar la terra dels Gots; s’establí en els Pirineus, bastí castells al Pallars, a la Cerdanya i al Capcir i féu incursions contra els sarraïns de la Marca Hispànica, fins que morí l’any 735 en el setge d’Empúries i els nou barons amb les seves gents se retiraren a les muntanyes, on romangueren fins que Rotlan, venint a conquistar aquesta terra, els trobà i se’ls emportà davant l’emperador Carlemany; quan aquest prosseguí la conquista al Sud dels Pirineus, anomenà aquesta terra Cathalonia en memòria del príncep Otger Cathaló, i els seus habitadors foren anomenats Cathalans. Aquesta narració, que en l’aspecte lingüístic no repugna per a explicar l’origen del nom de Catalunya, ha estat justament desvirtuada pels historiadors per múltiples raons que la deixen reduïda a la categoria de llegenda.

Balari Oríg. 30-32 establí una nova teoria amb aquestes paraules: «En la Marca hízose sentir, desde muy temprano, la necesidad imperiosa de levantar castillos y fortalezas para seguridad y defensa del territorio conquistado… La Marca cambió por dicho motivo su manera de ser. Esta región se vió pronto erizada de castillos. Hubo, pues, necesidad de crear una muchedumbre de castellanos, que como vasallos los defendieran y guardaran en nombre de sus señores. De este modo la sociedad se fué organizando bajo el régimen feudal. En el feudalismo que se desarrolló en la Marca se llamaba castellanus al que era meramente guarda o alcaide de un castillo sin tener derecho alguno sobre él, y así como de castellanus proceden en francés chastelain y châtelain, así mismo se formó en el bajo-latín de la Marca el nombre castlanus, del cual son variantes en catalán: castlà, catlà y carlà. El nombre castlanus vino a ser término técnico en la institución feudal para designar el vasallo que tenía el castillo en feudo de otro señor… Los habitantes de la Marca eran apellidados con el nombre gentilicio de francos dentro de España. Cuando el país hubo adquirido fisonomía propia por hallarse constituído bajo el régimen feudal, sus habitantes fueron llamados por otro nombre catalanes. Este apelativo fué debido a los extranjeros de allende los Pirineos. A ellos hubo de parecer que en esta región pululaban los castlanes o catlanes, como atalayas destinados a la defensa de la misma. Comparando châtelain con catlán y catalán se echa de ver que la forma de esta última palabra no debió ser indígena de la Marca… De la palabra catalán procede el nombre Cataluña, que con la adición del sufijo –ia aparece bajo las formas latinas per Catalonia y Catalaunia».

La hipòtesi de Balari sembla ben raonada en totes ses parts; només hi trobam una dificultat d’orde fonètic, que és l’estranya intercalació de la a per a formar català per catlà. A més, Balari no prova de donar cap explicació de les formes medievals Catalaunia i Catalonia ni de la moderna Catalunya, totes les quals, com a derivades de català, són anòmales; la derivació normal de català seria Catalània, forma que apareix en el Liber Maiolichinus citat més amunt, però que no dóna la clau de la forma moderna amb ú.

S’ha proposat una nova i atrevida etimologia, acollida per Ronjat en sa Grammaire historique des parlers provençaux modernes i per Grammont en el seu article Sur la métathèse (Misc. Alc. 167): catalans vindria de lacetanos, nom d’un dels pobles indígenes de Catalunya en temps dels romans, i seria efecte d’una metàtesi entre la l i la c: lacetanos> catelanos> catelans (=catalans). Aquesta metàtesi s’hauria hagut de produir en època molt remota, car suposa encara la pronúncia velar de la c com a k davant e. Presenta també aquesta teoria la dificultat de la conservació de la –t– sorda intervocàlica, que, com diu Coromines, és més estranya encara tractant-se d’un nom que, per la vida subterrània que hagué de menar en tota l’alta edat mitjana, en què no apareix mai en els documents, i per la violenta metàtesi soferta, sols pogué desplegar-se popularment sense influència erudita, i per tant havia de sofrir la sonorització de la –t– de la mateixa manera que la sofriren tots els mots populars.

G. Bonfante ha proposat (RFH, xi, 382-386) una nova etimologia: Catalunya representaria un Catalaunia derivat dels Catalauni, poble celta radicat a la Gàl·lia septentrional, que s’hauria establit en el nostre país a l’època de les invasions cèltiques (entre el 350 i el 250 a. de J. C.). Bonfante confessa que la seva teoria deixa sense explicar la a tònica de català, i en quant a la conservació de la –t– sorda diu que probablement s’explica per influència oficial o escrita (contra l’opinió de Coromines, que, com hem vist, considera improbable tal influència en el mot en qüestió).

P. Aebischer (Misc. Fabra 1-26) ha documentat extensament les més antigues aparicions del mot català i ha suggerit com a possible una nova explicació de l’origen del mot: Catalunya es derivaria de Monte Catanu, forma medieval de Montcada, que degué generalitzar-se com a nom del país per esser aquell la muntanya principal del comtat de Barcelona; de Catanu s’hauria format un adjectiu *catananu, que després, per dissimilació, s’hauria convertit en catalanu (amb el canvi n> l que trobem en Barcinone> Barcelona); de catalanu s’hauria derivat un nom de país Catalania, que s’hauria canviat en Catalonia per analogia d’Aragonia.

H. Janner (en la revista Filología, de Buenos Aires, iii, 96-104) prefereix partir del mot capitale, per l’evolució *captale> *cattale> *catal: com que Barcelona fou, ja en temps dels visigods, la capital del territori, seguia essent considerada, al principi de la Reconquista, com a (ciutat) *catal, i els seus habitants eren els catalans; de catalanus se derivà el corònim Catalania quan aquest país aconseguí emancipar-se dels francs; quan s’uní amb Aragó, es va canviar el sufix, resultant Catalonia per analogia d’Aragonia.

En resum: la base remota del nom de Catalunya és encara desconeguda; com a base pròxima hem de partir d’una forma romànica o del llatí tardà, ca(t)talanos com a nom dels habitants, Ca(t)talania com a nom de la regió. ¿Com s’explica la forma Catalaunia dels documents medievals i la Catalunya actual? Al nostre entendre, s’expliquen aquestes formes per influències analògiques. A la Gàl·lia septentrional hi havia el poble dels catalauni; aquest nom adquirí celebritat en el segle V per la gran batalla que es lliurà l’any 451 en els Campos Catalaunicos (prop de l’actual Châlons sur-Marne) i que determinà la desfeta d’Atila. Aquesta batalla salvà l’Europa occidental de la invasió dels huns, i naturalment tingué gran ressonància el nom de la regió on havia tingut lloc; són multitud els cronistes que en parlen en els segles V, VI i següents (cfr. Th. Ling. Lat., Onom. ii, 254). Un dels prínceps que hi prengueren part i que hi morí fou Teodored, rei dels visigods; com aquests tenien per capital Barcelona, i per altra part en aquella batalla prengueren part els francs que estaven estesos per tota la Gàl·lia, és molt probable que el nom per Catalania que devia esser el vertader nom de la nostra terra es convertís en Catalaunia per etimologia popular en llavis dels pobles de la Gàl·lia, bons coneixedors de l’existencia dels Camps Catalàunics. Aquesta forma Catalaunia es degué convertir després normalment en Catalonia i més tard en Catalunya pel mateix procés per Gasconia > Gascunya, Bononia> Bolunya, Colonia> Colunya, etc. La probabilitat d’una contaminació per Catalania per Catalaunicos, es confirma pel cas invers de contaminació per Catalàunics per catalans, que es pot observar en el text del pseudo-Boades que hem citat en l’article català 2 («los camps catalans», diu, en lloc de dir «los camps Catalàunics»).

I think he’s more or less on the right lines there, but there’s a twist to the tale. There may not, as he (or Coromines?) says, have been any Alans in Catalonia–Hydatius says that in the Rush for Hispania they ended up with Lusitania and Cartagena–but if Bachrach A history of the Alans in the West is correct there were certainly a whole bunch of them in the corridor between Toulouse and Narbonne:

Archaeological remains of the Alans in Gaul

… and there are several conceivably Alan-based toponyms in the Central and Eastern Pyrenees, including one delightful spot we’re narrowly missing this May on a walking trip from Aurillac to Zaragoza, but near where I lived for a while: Horquette d’Allanz.

Alanology is, of course, a dubious science. The idea that the Rhoxolani were the (Iranian) “bright” Alans, and then the corresponding Russian etymological myth of the Rus-Alans, combined with the anti-Clovis, barbarian-pride current in French republicanism makes one more than slightly nervous about the attribution of all those toponyms–Alanville, Alagna, Alaincourt, Alancon, Landrlano, Lanet, etc etc–to people of whom virtually nothing else survives.

But the historical and archaeological evidence for Alan settlement (again Bachrach, ref lost) in the Haute-Marne home of the

Catalauni and Catelauni, orum, m., I. a tribe in Gallia Belgica, near the mod. Chalons-sur-Marne, Eutr. 9, 13; Amm. 15, 11, 10.—Hence, Catalaunicus, a, um, adj., of or at Catalauni : clades, Eum. Pan. Const. 4.

… taken along with the coincidence of name and nearby Alan settlement in present-day Catalonia seem to me like a reasonable enough explanation of how and why.

Be that as it may, it’s all rather a long time ago, and as my good friend Artur Mas pointed out the other day we need to look to the future. Which is where I think the idea, mentioned above, of Catalonia being the land of the Goths and the Alans comes into play. Jean Nicot Le Thresor de la langue francoyse (1606) has the background:

Per Gallias quondam transiere Gothi, Alani, Huni, Vandali, et alij barbari complures. Gothorum pars in citeriore Hispania concedit: quibus permista Alanorum gens, confectum ex Gothis et Alanis nomen regioni Gothalaniae dedit, tanquam Gothicae Alaniae: quod postea g, in c, verso, luxatum est in Cataloniam.

As I’ve said, the Alan part seems to me quite convincing, and a bit of Goth will surely not be taken amiss. And if we can all accept that, then we can rebrand Cataloonia: away from Mare Nostrum, with its sparkling but oh so tiresome wavelets and conversation, and into dark and humid caves where primeval savages slaughter sheep and one another to the strains of Siouxsie and the Banshees.

Land of Alan the Goth, we’ll call it, and I know a bloke called Alan who’d make quite a good king.

Similar posts

  • Another maragato epic
    From near Astorga, a curious place where a receptionist is a telecoms engineer, and where death is the simplest of cures
  • google: sortida a borsa per ebay?
    El Financial Times diu que vagin a subhastar les accions en línia, que seria un atac interessant contra l’actual dominació del
  • Abús de l’alcohol
    En la nit de 16 de desembre de 1773, uns rebels americans (incloent Samuel Adams) van descarregar 342 caixes de te
  • Indianes angleses
    Cànem o coral? L’estampat sobre cotó (calico-printing) va ser introduït a Gran Bretanya de la Índia en 1676, 150 anys abans de
  • The naming of El Picazo
    Mr Muñoz Soliva postulates the participation of some peculiarly phurtive Phoenicians.


Comments

  1. “Alan”, short as it is, offers some room for wordplay (and then could become a word to be used in foreplay).

    Anyways, I’m off to watch Two and a Half Men.

  2. Alan Bennet would make an excellent king (or queen, depending on which way out he was feeling at the time).

  3. Hey, my job and other responsibilities are tough and risky, so let me have some light entertainment.

    I also like the Simpsons.

    But if I could start over again, I’d totally go for astrophysics.

  4. Yup, we’re proving it day by day and we should not change it.

    However, what keeps me reading your blog is your research, the rants are “just” the fun part.

  5. You’re not getting famous, that’s just the Strubellian goons preparing for the final takeover. They must know what their critics, i.e. sane people, are doing.

    But no worries. Viel Feind, viel Ehr’, as they say in Germany.

Your email address will not be published. Required fields are marked *