Someone told me the other night that Joan Maragall’s little jingle is metaphorically cunnilingual, but I’m afraid I’ve forgotten the explanation. I guess you could make a case for lines 1-4:
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Montserrat,
But thereafter the trail goes cold for me at least:
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l’eternitat.
Més enllà d’altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu sê a l’altres costat…
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t’ha avançat.
–De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d’aquests dies
totes les flors m’han llevat;
pro encara en tinc unes quantes:
mira’m de l’altre costat.
–Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m’ho hauria semblat.
que ja és a l’eternitat.
Més enllà d’altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu sê a l’altres costat…
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m’heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t’ha avançat.
–De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d’aquests dies
totes les flors m’han llevat;
pro encara en tinc unes quantes:
mira’m de l’altre costat.
–Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m’ho hauria semblat.
I really know nothing at all about Joan’s sex life, except that it might have been better for all of us had he abstained.
Similar posts
Back soon
Comments