Jan Cremer: Amb bici fins a Jerusalem

Jan Cremer (†1942) va escriure articles (publicats en forma de cartes) per al Nieuwe Hengelosche Courant sobre un viatge de tornada amb bici d’Holanda cap al Medi Orient en 1937 i 1938. Va trobar a Hongria la mare del seu fill i va celebrar a Sarajevo el seu 60i natalici, i tota la seva ciutat d’origen seguia ansiosament el seu progrés. En aquest extracte es troba entre Sivrihisar i Emirdag a Turquia:

El vent juga amb la sorra del desert i construeix pilars amb això. Guardo les muntanyes, blanquejades pel sol, davant de mi a l’esquerra i intento orientar-me usant el compàs. El camí està tan dolent que em força a empènyer la bicicleta. Les espines i els cards surten les seves agulles vicioses cap als meus pneumàtics.

A vegades el que es podria cridar la “carretera” para completament. Aleshores només dues petjades de carro indiquen la ruta, on una vegada passaven les caravanes. I aquestes mostres d’orientació paren sovint també.

Viatjo amb dificultat per un canó que trenca en dos la serra. Això dóna una varietat romàntica a la tristesa del desert. Però després finalment veig com llum de salvació arbres … arbres frondosos. On hi ha arbres, hi ha aigua. On hi ha aigua, hi ha gent.

I, en efecte, no m’equivoco. Creuo un pont de fusta sobre un rierol ràpid envoltat per canyes i herbes. Al llarg d’una paret de jardí, arribo a un camp d’herba on s’ajupen algunes persones notables.

En veure un occidental, les dones es fugen amb gran rapidesa i s’oculten després d’una paret o s’arrosseguen en las seves barraques. Una pena: volgués haver fotografiat aquests tipus pintorescs.

Amb la salutació Salem Aleikum, faig la meva entrada. Els homes s’aixequen i fan una reverència, posant la mà dreta en el cor, una mostra de la recepció: el meu cor per a vostè. Em tiro al costat d’ells en el camp d’herba, i el descans és un alleugeriment. Mentrestant se serveix cafè com preludi a una conversa difícil. Vam procurar expressar i fer conegut els nostres sentiments i pensaments.

Després del meu adéu, s’estén altra vegada el camí cap al desert amb tota la seva penetrant solitud.

Darrere de les muntanyes el sol s’enfonsa… Aleshores de cop i volta la meva atenció es concentra en un parell d’ocells. Ocells grans i forts amb cames llargues i sòlids. Semblen estruços petits. Intento apropar-los per a determinar l’espècie. Mai els havia vist abans. Però a l’apropar-me es van volant i aterren més lluny. Ho intento una vegada més. Però no permeten acostaments i alcen altra vegada el vol. Que jo sàpiga en la foscor de la tarda de les seves taques, la seva cintura i la seva timidesa era el secretari [Sagittarius serpentarius; no hi ha a Turquia], com he vist representat aquest ocell.