I read all of L’Atlàntida!

Everyone knows Verdaguer was a Spanish nationalist, right?

Some friends were generous and unwise enough to react to last year’s parting of ways (following several years of auricular gloom) by booking me on blind dates. One of these came with gold-plated CV and connections, but unfortunately turned out to be a Catazombie. (If Jordi Bilbeny had a sex change I still probably wouldn’t marry him, but at least he’s not boring.) I stopped her at “If it weren’t for Spanish obfuscation, everyone would know about Catalonia’s great literary heritage” by wondering if she could name a single author writing in Catalan in the 16th to 18th centuries. After a long pause, she came up with Ausiàs March (first half of 15th), and then confirmed that, yes, she had read him. At which point proceedings drew rapidly to a close.

Having sweated my way through all the 180-odd pages of faux-Renaissance heroics of the 19th century Catalan nationalist icon Jascinto Verdaguer’s La Atlántida (sic), I get a funny feeling that this dislocation between separatist salesmen and their wares may be quite general. For the poem is nothing less than a paean to a particular Spanish traditionalist notion of nation, territory and destiny, which accords Catalonia considerable but by no means exclusive pride of place. It’s completely compatible with the mental deliria of nice old Mr Aznar, and a Catalan PP that valued literature over cosmetic surgery would quite happily have turned it into a manifesto declaration a long time ago.

The Occitan poet Mistral’s dedication starts off the fun by denying that Catalan is any more than a variant of his chosen language (“la Reneissènço de nosto lengo”), and then Verdaguer sets the tone by having a dying Pyrene, deity of the Pyrenees, hand to Hercules the keys of Spain:

Y á tu que entre les ales del cor m’ has acullida,
d’Espanya que tant amo vullte donar la clau,
d’eix pa de cel que en terra te guarda una florida
d’amor, si tràurel d’urpes tiràniques te plau.

She recalls how, after Babel, Tubal chose Spain, “the happiest of his father’s kingdoms”:

Del mon quiscú á sa branca volá: Tubal á Espanya,
dels regnes de son pare triant lo més felis,
y, abont jau Tarragona, bastía sa cabanya,
sos camps y ribes fentli recorts del paradís.

Geryon, the evil, tricephalic cowherd who is to be her nemesis, discovers that the towers he builds at Gades are equalled by those of “inmortal Girona” (“Gerona, tres veces inmortal” was the title awarded to the city to recall the three terrible sieges it suffered from Napoleon’s troops during the peninsular entanglement which the Spanish refer to as the War of Independence). But she dies, and Hercules builds her a great tomb at the eastern extremity of the Pyrenees, dividing Spain all the better from France:

Desde esta gesta d’ Hèrcules, ma dolsa Catalunya
d’altre castell de roques seure pogué á redós;
de la vehina Fransa dormí Espanya mes llunya,
fins al mar allargantse lo Pyrineu boyrós.

And so on and so forth, really!

It may be true that nationalists who have actually read Verdaguer now quietly ignore him in favour of the nonsense about the desire to recuperate ancient “liberties”, which, as Toni Soler, points out, is Barcelona’s 19th century industrial bourgeoisie’s euphemismistic way of demanding protectionism be applied to cheap British manufactured goods.

I suppose those who can’t bear to think of Verdaguer as a traitor may find hope in the odd phrase like “si tràurel d’urpes tiràniques te plau”: Spain is ruled by tyrannical claws and must therefore undergo the same destruction endured by the sinners of the poet’s Atlantis, or something.

I am such a sorry and confused person.

In the interest of fairness I also read a bunch of other contemporaneous Atlantis tracts. Generally speaking they were less coherent but also more entertaining than Verdaguer. Pick of the bunch: Ignatius L. Donnelly’s splendidly maniac Atlantis: The Antediluvian World.

Similar posts

Last updated 27/08/2013

Atlantis (2): Atlantis is a fictional island mentioned within an allegory on the hubris of nations in Plato's works Timaeus and Critias, where it represents the antagonist naval power that besieges "Ancient Athens", the pseudo-historic embodiment of Plato's ideal state in The Republic.

Atlantis: The Antediluvian World (1): Atlantis: The Antediluvian World is a pseudoarchaeological book published in 1882 by Minnesota populist politician Ignatius L.

Ausiàs March (1): Ausiàs March was a medieval Valencian poet and knight from Gandia, Valencia.

Catalan language (63):

Frédéric Mistral (2): Frederic Mistral was a French writer and lexicographer of the Occitan language.

Geryon (1): In Greek mythology, Geryon, son of Chrysaor and Callirrhoe, the grandson of Medusa and the nephew of Pegasus, was a fearsome giant who dwelt on the island Erytheia of the mythic Hesperides in the far west of the Mediterranean.

Ignatius L. Donnelly (1): Ignatius Loyola Donnelly was a U.S.

Jacint Verdaguer (6): Jacint Verdaguer i Santaló was a Spanish writer, regarded as one of the greatest poets of Catalan literature and a prominent literary figure of the Renaixença, a cultural revival movement of the late Romantic era.

José María Aznar (20): José María Alfredo Aznar López; born 25 February 1953) is a Spanish politician who served as the Prime Minister of Spain from 1996 to 2004.

Kaleboel (4307):

Napoleon I (33):


  1. Sounds like you met one of those “introductions service” Rhodes scholar-type adverts in the back of the LRB, where the almost unbelievable ensemble of a woman’s educational, physical and social attributes is detailed, with the implication that it is simply miraculous that such a siren has failed to attract the A-lister that she’s angling for.

    I went to see L’Atalante once with a girl I fancied with a consuming and destructive passion I never want to experience again. It was a good film though. Might give its near Catalan homonym a miss.

  2. It’s important tho difficult to remember that they not we are the failures http://economix.blogs.nytimes.com/2013/04/01/women-and-marriage-at-princeton/

    That’s one I’ve never seen, if just for this:

    Amongst the changes that Vigo made to the original scenario was replacing Père Jules’ pet dog with over ten alley cats supplied by the Society for the Prevention of Cruelty to Animals. Vigo’s father had been fond of such cats and Vigo’s childhood homes were often overrun with stray cats.[13] During the scenes where Père Jules plays his phonograph, these cats would become immediately fascinated by the phonograph and surround it whenever it played music. Vigo quickly assembled his crew and shot footage of the cats listening to the music and sleeping inside the loud speaker.[16] Simon later adopted the kitten that rested inside the phonograph horn.[17]

    Cycling this summer south from Loudun the countryside was swarming with would-be Acadien museums and houses. The public simply can’t get enough bollocks.

  3. Josep Pla, Quadern Gris:

    Ala matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de «L’Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.

    He sentit sospirar alguna vegada:

    —La mística, la poesia mística de Verdaguer…!

    Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

    La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina, és d’un sentir totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció —el realisme— ara és la regla.


    De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Vergaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida és dit! Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

    Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com en el dir les coses, el problema està a tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

    «L’Atlàntida», el «Canigó», són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

    Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan se sobrepassa el nivell normal d’animalitat —quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric —l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ,¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

    Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

Your email address will not be published. Required fields are marked *